LA MÚSICA VOCAL AL RENAIXEMENT
De tota la música del Renaixement, la vocal és la que més ha arribat als nostres dies. Té un ritme mesurat i regular, continua fent servir les escales modals medievals (en evolució cap a les tonals) i s'exploren diferents tipus de combinacions de veus. La textura que predomina és el contrapunt imitatiu, encara que conviu amb la polifonia no imitativa, l'homofonia i la melodia acompanyada.
MÚSICA VOCAL RELIGIOSA / LITÚRGICA
Martí Luter va ser un monjo decisiu en l'època; a part d'impulsar el luteranisme (també anomenat protestantisme o església reformada) com a religió cristiana alternativa al catolicisme, va influir molt en la música que es feia en les celebracions litúrgiques luteranes, ja que també era músic. Buscava que l'assemblea participés en els cants, per això havien de ser senzills de melodia i en llengua vernacle, a diferència de les celebracions litúrgiques catòliques, que seguien utilitzant el llatí i reservaven els cants a un grup de cantaires especialitzats. Tant uns com altres van crear nova música utilitzant diferents textures polifòniques.
A part de les composicions vocals, es va estenent l'ús de l'orgue en l'àmbit litúrgic.
Podem distingir tres formes de composicions religioses:
- La missa. En l'àmbit catòlic, en llatí. Els textos són, bàsicament, els obligats en la litúrgia de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei). En l'aspecte musical, sovint agafen una melodia gregoriana o popular; de vegades allarguen la durada de les notes i la posen al baix (o a una altra veu), en el que s'anomena "Cantus firmus". Les altres veus ornamenten aquest "cantus firmus" amb textura polifònica (de manera freqüent amb contrapunt imitatiu), amb una complexitat que requereix coneixements musicals.
- El motet. En l'àmbit catòlic, en llatí. Poemes de temàtica religiosa, sovint extrets de la bíblia, sobretot específics de períodes de l'any litúrgic. Textures polifòniques complexes. Vegem un exemple de finals del Renaixement, el motet Stabat mater de Giovanni Pierluigi da Palestrina, on utilitza un recurs que serà molt habitual en el barroc, la policoralitat: dos cors situats en dos punts de l'església que canten de manera alternada o conjunta. El tema és la mare de Jesús que plora quan veu el seu fill clavat a la creu (temàtica de setmana santa).
Imatge d'una partitura antiga del Stabat Mater de G. P. da Palestrina. És curiós comparar com s'anomenen i en quines claus s'escriuen les veus en diferents versions de la partitura (per exemple, aquesta i la que es veu al primer vídeo de l'audició).- El coral. En l'àmbit de l'església reformada, en llengua vernacla (sovint alemany). Textos pietosos comprensibles, música senzilla (aprofitava melodies existents). Estrofes amb estructura AAB, harmonitzades en homofonia. Permeten la participació de tothom en la litúrgia.
MÚSICA VOCAL PROFANA
La música vocal profana també explora les possibilitats del contrapunt, alhora amb presència de l'homofonia i la melodia acompanyada. El principal objectiu dels compositors és que la música reflecteixi les emocions de l'ànima; això es desenvolupa fins a ple barroc, portat a l'extrem que determinats motius musicals s'associen a diferents estats d'ànim, en el que s'anomena retòrica musical (o figuralisme o madrigalisme).
Les cançons profanes (èpiques, satíriques, amoroses...) es canten quasi totes en llengua vernacla i presenten trets diferents segons la zona d'Europa on es creen. Les principals formes vocals són:
- EL MADRIGAL. Iniciat en territori italià i estès per Europa, el madrigal es considera la forma vocal per excel·lència del Renaixement, encara que se seguirà desenvolupant durant el Barroc. Acostuma a ser interpretat a 4 veus o més, a capella o amb acompanyament instrumental. De temàtica amorosa, busca al màxim expressar els sentiments amb la música i utilitza sobretot el contrapunt.
Fixem-nos en un madrigal de la compositora toscana Maddalena Casulana, en dues versions diferents: una per veus a capella (contrapunt) i una altra per una veu i acompanyament instrumental (melodia acompanyada / contrapunt). També podem veure la partitura i observar com s'anomenen les diferents veus:
En el següent vídeo podem veure una altra partitura de la mateixa autora, amb imatges de la notació original; és interessant desxifrar en quines claus estan escrites les veus. També podem escoltar el so midi a mida que avança la partitura:
El compositor més important de madrigals és Claudio Monteverdi, en plena transició entre el Renaixement i el Barroc. Un exemple de madrigal del període del Renaixement és "Baci soavi e cari". Aquest àudio inclou la partitura; proposo pensar quins són els 5 primers acords que formen les diferents veus.
- La Cançó. A França i Anglaterra les anomenen simplement "chanson" o "song". Ja vam observar un exemple en l'explicació de la melodia acompanyada, "Flow my tears" de J. Dowland.
- El Romanç. És una melodia senzilla amb acompanyament instrumental, basada en poesies de tradició popular, sovint de temàtica èpica. Normalment té forma estròfica. Important en la música hispànica.
- El vilancet o "villancico". És típic de la Península Ibèrica, especialment de Castella. En els seus orígens, durant el Renaixement, no es tractava cançons de Nadal; són cançons d'origen popular i temàtica profana, amb una tornada que es repeteix i diferents estrofes. Els vilancets poden ser interpretats a capella o amb acompanyament instrumental. Les textures predominants són l'homofonia i la melodia acompanyada.
Vegem l'exemple d'un "villancico" típic, amb argument de carnaval, del músic Juan del Encina: "Hoy comamos y bebamos".
Un vilancet que no segueix estrictament l'estructura de la majoria (i amb predomini del contrapunt) és "Què en farem del pobre Joan", del músic de Prades Mateu Fletxa, el vell; l'anomenem així perquè va tenir un nebot músic que es deia com ell, Mateu Fletxa (el jove). Observeu que en la interpretació hi participen instruments de percussió i un instrument de vent molt peculiar, el serpentó.
- L'Ensalada. Gènere també típicament hispànic, barrejava arguments, llengües (llatí i llengua vernacla) i textures. Són composicions llargues em contingut bàsicament humorístic; el seu principal compositor és també Mateu Fletxa el vell.
Perquè vegeu la durada, podeu mirar la partitura de l'ensalada La bomba. Observem també quines veus hi apareixen.
