LES TEXTURES MUSICALS DEL RENAIXEMENT
Durant el Renaixement la monodia es va deixar a un segon pla i els compositors van explorar la combinació de veus en diferents textures.
Les composicions seguien basades en les escales modals medievals, encara que van anar evolucionant cap a les escales diatòniques, que ja van ser prioritàries durant el barroc.
COMBINACIÓ DE DIFERENTS LÍNIES MELÒDIQUES
La combinació simultània de veus o polifonia té diverses variants. Les més concretes durant el Renaixement són el contrapunt i l'homofonia; quan no es correspon exactament amb les característiques d'aquestes dues, parlem directament de polifonia.
- LA POLIFONIA:
Les línies melòdiques són independents, no segueixen el mateix ritme, de vegades ni tan sols el mateix text. Durant el Renaixement sovint s'agafava una melodia coneguda per utilitzar-la de baix amb notes llargues, en el que s'anomena "cantus firmus"; les altres veus jugaven al seu voltant.
Aquí teniu un exemple de polifonia sobre un "cantus firmus", que trobem ressaltat al pentagrama inferior:
- EL CONTRAPUNT (IMITATIU):
Durant el Renaixement moltes vegades la combinació veus repeteix un patró rítmico-melòdic a les diferents línies melòdiques; aquesta textura s'anomena contrapunt o contrapunt imitatiu. Això vol dir que les melodies eren iguals o similars i començaven una després de l'altra. L'exemple màxim de contrapunt imitatiu és el cànon.
Aquí teniu un fragment de partitura en contrapunt imitatiu:
- L'HOMOFONIA:
Les diferents veus estan equilibrades, amb característiques rítmiques similars (encara que sempre n'hi hagi una que destaqui) i s'interpreten seguint el mateix text i amb un ritme molt semblant; si el ritme és idèntic, diem que es tracta d'homorítmia.
Aquest fragment presenta una textura homofònica, gairebé tot en homorítmia:
Vegem quins són els acords del fragment homofònic anterior; fixem-nos, principalment, en la primera nota de cada compàs:
- 1r compàs: DOM (do-mi-sol).
- 2n compàs: FAM (fa-la-do).
- 3r compàs: DOM.
- 4t compàs: DOM.
- 5è compàs: FAM.
- 6è compàs: DOM.
Us comparteixo la partitura sencera dels fragments que he he posat d'exemple, així com l'enllaç per poder escoltar-la. Es tracta de dues parts d'una composició d'Adriano Banchieri, Capriciata e contrapunto bestiale alla mente.
Partitura amb so de Capriciata e contrapunto bestiale alla mente, d'A. Banchieri
Capriciata e contapunto bestiale alla mente, d'A. Banchieri
Partitura d'A. Banchieri, 1a part ("Capriciata")
Partitura d'A Banchieri, 2a part ("Contrapunto bestiale a la mente")
LA MELODIA ACOMPANYADA:
A part de les línies melòdiques combinades amb importància similar, trobem casos en què hi ha una melodia dominant i un acompanyament, vocal o instrumental; és quan parlem de la textura de melodia acompanyada. Durant el Renaixement, l'acompanyament amb instruments comença a fixar-se (abans era més lliure i no s'escrivia). Per això ja parlem formalment de la textura de melodia acompanyada. L'acompanyament sovint és per instruments de corda i s'escriu amb tabulatura.
Aquesta textura s'utilitzava molt durant el Renaixement a Anglaterra, amb les "songs" o cançons, com "Flow my tears" de John Dowland. Aquí teniu una imatge de la cançó en una edició de l'època:
Podeu accedir a la partitura transcrita a la notació actual en aquest enllaç; el segon pentagrama està afegit pel qui ho ha transcrit, seguint l'estil d'improvisació de l'època.
Partitura amb notació actual "Flow my tears" de J. Dowland
I, finalment, la cançó en ella mateixa, per poder escoltar-la.
"Flow my tears" de J. Dowland, 1a versió
Versió interpretada per una veu femenina i llaüt.
"Flow my tears", de J. Dowland, 2a versió
Versió interpretada per una veu femenina i tiorba.
"Flow my tears", de J. Dowland, 3a versió
Versió interpretada per una veu masculina (contratenor) i guitarra, en una tonalitat una mica més greu que l'original.
