LA MÚSICA INSTRUMENTAL
Per parlar de la música instrumental cal començar per explicar alguns dels instruments importants del Renaixement; la seva importància rau en el fet que eren nous, que es van perfeccionar, o bé que es van utilitzar amb més freqüència.
INSTRUMENTS DESTACATS AL RENAIXEMENT
- INSTRUMENTS MELÒDICS
- VIOLES. S'entenia per viola qualsevol instrument cordòfon, especialment si es fregava amb un arc. Els de corda fregada, encara que poden fer certa harmonia, els considerem melòdics, i durant el Renaixement s'anomenaven segons on el col·locaves: la viola de gamba (de cama), que era més gran i anava entre les cames i la viola de braç, que era més petita i podia anar a l'espatlla. Un cas una mica diferent era la viola de mà, que pertany als instruments harmònics.
Us poso unes imatges d'aquests instruments:
- FLAUTES. Ja trobem testimonis iconogràfics (dibuixos) de flautes a l'Edat Mitjana, tant de la flauta de bec (també molt abans de l'Edat Mitjana) com de la flauta travessera. La travessera no agafa importància fins al barroc, però la de bec sí que s'utilitza força durant el Renaixement, sobretot en la música que es toca en interiors (també anomenada "música baixa"). Es toquen flautes de diferents mides, en un conjunt instrumental anomenat "consort".
La flauta de bec (com la flauta travessera) és un instrument aeròfon (concretament de vent fusta).
- El sacabutx. Aeròfon de vent metall, molt apreciat en l'època. És l'antecedent del trombó.
- El serpent (també conegut com a serpentó). Aeròfon greu de vent metall amb forma ondulant, que hem vist a l'audició de la cançó "Què en farem del pobre Joan". És tan tardà que el podem considerar més barroc que renaixentista.
- INSTRUMENTS HARMÒNICS
- La viola de mà. Cordòfon de corda polsada; com que era molt típica a Castella, es pot utilitzar el seu nom en castellà, "vihuela".
- El llaüt. Cordòfon de corda polsada, amb el mànec en angle, molt utilitzat per acompanyar melodies.
- La tiorba. Cordòfon de corda polsada, de la família del llaüt. Aquí teniu un parell d'imatges d'aquest instrument tan curiós:
- El clavicordi. Cordòfon de corda percudida amb teclat, evolució del saltiri.
- El clavicèmbal. Cordòfon de corda polsada amb teclat, molt important durant el Renaixement i el Barroc.
- L'orgue. Aeròfon d'acció mecànica. Els petits orgues medievals es van anar fent grans i van començar a sonar als temples religiosos. Aconseguirien la seva màxima esplendor durant el Barroc, però ja tenen importància durant el Renaixement. Es tracta d'un conjunt de tubs, cadascun fa una sola nota. Hi ha un mecanisme que impulsa aire; quan l'organista prem una tecla es destapa el tub, deixant passar l'aire, i sona la nota.
COMPOSICIONS INSTRUMENTALS DEL RENAIXEMENT
- PER TECLAT. Generalment, les composicions per teclat provenien del propi intèrpret (clavicenista o, sobretot, organista), que mostrava la seva habilitat de manera més o menys improvisada. Podia fixar-les en una partitura posteriorment.
- FORMES IMPROVISATÒRIES. Hi ha la tocata i el tiento, aquest segon molt habitual als regnes d'Aragó i Castella.
La tocata manté acords amb una mà mentre que, amb l'altra, interpreta notes ràpides. Podeu escoltar un exemple del compositor i organista venecià Andrea Gabrieli.
El tiento parteix del contrapunt com el motet. Hi ha un compositor i organista molt important durant el Renaixement, Antonio de Cabezón, de Burgos. Escoltem un exemple de tiento i observem el contrapunt al principi de la partitura.
"Tiento del primer tono" d'A. de Cabezón
- Les diferències es basen en el principi compositiu de la variació: a partir d'un tema (melodia) inicial, aquest tema es va repetint amb canvis rítmics, harmònics, o fins i tot melòdics, però s'hi pot reconèixer la proposta inicial.
- DANSES CORTESANES. Durant el Renaixement es va fer habitual que a les corts es ballés, de manera organitzada i coreografiada; la música i el ball eren signes de distinció. Les danses es podien interpretar només amb instruments o també podien ser vocals i instrumentals. Algunes danses són la pavana, la branda, la sarabanda, la gallarda, el tourdion... Moltes vegades publicaven les partitures sense especificar l'autor, per això no sempre el coneixem.
Els diferents tipus de danses es poden dividir en dos blocs, danses baixes i danses altes. Normalment es ballaven aparellades, una de cada grup, començant per la baixa i acabant amb l'alta.
- Les danses baixes eren lentes i cerimonioses, es ballaven "arrossegant" els peus. La pavana és l'exemple principal, per això ens fixarem primer en una d'autor conegut (Thoinot Arbeau), en una interpretació vocal i instrumental.
Belle qui tiens ma vie, pavana publicada per T. Arbeau
- Les danses altes eren més animades i es ballaven amb moviments àgils i salts. La gallarda és l'exemple principal; ara podem escoltar i veure una gallarda instrumental.
La pavana i la gallarda habitualment anaven aparellades, com en l'exemple que podeu veure i escoltar aquí.
De cara al control cal reconèixer auditivament (i comentar) el tiento proposat; pel que fa a les danses, només cal diferenciar auditivament entre dues danses quina és la pavana i quina la gallarda, sense títols ni autors.
