SOLUCIÓ A LES ACTIVITATS DE LLENGUATGE MUSICAL DE LA UNITAT 2
dilluns, 24 de febrer del 2025
divendres, 21 de febrer del 2025
HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 3
LA MÚSICA VOCAL AL RENAIXEMENT
De tota la música del Renaixement, la vocal és la que més ha arribat als nostres dies. Té un ritme mesurat i regular, continua fent servir les escales modals medievals (en evolució cap a les tonals) i s'exploren diferents tipus de combinacions de veus. La textura que predomina és el contrapunt imitatiu, encara que conviu amb la polifonia no imitativa, l'homofonia i la melodia acompanyada.
MÚSICA VOCAL RELIGIOSA / LITÚRGICA
Martí Luter va ser un monjo decisiu en l'època; a part d'impulsar el luteranisme (també anomenat protestantisme o església reformada) com a religió cristiana alternativa al catolicisme, va influir molt en la música que es feia en les celebracions litúrgiques luteranes, ja que també era músic. Buscava que l'assemblea participés en els cants, per això havien de ser senzills de melodia i en llengua vernacle, a diferència de les celebracions litúrgiques catòliques, que seguien utilitzant el llatí i reservaven els cants a un grup de cantaires especialitzats. Tant uns com altres van crear nova música utilitzant diferents textures polifòniques.
A part de les composicions vocals, es va estenent l'ús de l'orgue en l'àmbit litúrgic.
Podem distingir tres formes de composicions religioses:
- La missa. En l'àmbit catòlic, en llatí. Els textos són, bàsicament, els obligats en la litúrgia de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei). En l'aspecte musical, sovint agafen una melodia gregoriana o popular; de vegades allarguen la durada de les notes i la posen al baix (o a una altra veu), en el que s'anomena "Cantus firmus". Les altres veus ornamenten aquest "cantus firmus" amb textura polifònica (de manera freqüent amb contrapunt imitatiu), amb una complexitat que requereix coneixements musicals.
- El motet. En l'àmbit catòlic, en llatí. Poemes de temàtica religiosa, sovint extrets de la bíblia, sobretot específics de períodes de l'any litúrgic. Textures polifòniques complexes. Vegem un exemple de finals del Renaixement, el motet Stabat mater de Giovanni Pierluigi da Palestrina, on utilitza un recurs que serà molt habitual en el barroc, la policoralitat: dos cors situats en dos punts de l'església que canten de manera alternada o conjunta. El tema és la mare de Jesús que plora quan veu el seu fill clavat a la creu (temàtica de setmana santa).
Imatge d'una partitura antiga del Stabat Mater de G. P. da Palestrina. És curiós comparar com s'anomenen i en quines claus s'escriuen les veus en diferents versions de la partitura (per exemple, aquesta i la que es veu al primer vídeo de l'audició).- El coral. En l'àmbit de l'església reformada, en llengua vernacla (sovint alemany). Textos pietosos comprensibles, música senzilla (aprofitava melodies existents). Estrofes amb estructura AAB, harmonitzades en homofonia. Permeten la participació de tothom en la litúrgia.
MÚSICA VOCAL PROFANA
La música vocal profana també explora les possibilitats del contrapunt, alhora amb presència de l'homofonia i la melodia acompanyada. El principal objectiu dels compositors és que la música reflecteixi les emocions de l'ànima; això es desenvolupa fins a ple barroc, portat a l'extrem que determinats motius musicals s'associen a diferents estats d'ànim, en el que s'anomena retòrica musical (o figuralisme o madrigalisme).
Les cançons profanes (èpiques, satíriques, amoroses...) es canten quasi totes en llengua vernacla i presenten trets diferents segons la zona d'Europa on es creen. Les principals formes vocals són:
- EL MADRIGAL. Iniciat en territori italià i estès per Europa, el madrigal es considera la forma vocal per excel·lència del Renaixement, encara que se seguirà desenvolupant durant el Barroc. Acostuma a ser interpretat a 4 veus o més, a capella o amb acompanyament instrumental. De temàtica amorosa, busca al màxim expressar els sentiments amb la música i utilitza sobretot el contrapunt.
Fixem-nos en un madrigal de la compositora toscana Maddalena Casulana, en dues versions diferents: una per veus a capella (contrapunt) i una altra per una veu i acompanyament instrumental (melodia acompanyada / contrapunt). També podem veure la partitura i observar com s'anomenen les diferents veus:
En el següent vídeo podem veure una altra partitura de la mateixa autora, amb imatges de la notació original; és interessant desxifrar en quines claus estan escrites les veus. També podem escoltar el so midi a mida que avança la partitura:
El compositor més important de madrigals és Claudio Monteverdi, en plena transició entre el Renaixement i el Barroc. Un exemple de madrigal del període del Renaixement és "Baci soavi e cari". Aquest àudio inclou la partitura; proposo pensar quins són els 5 primers acords que formen les diferents veus.
- La Cançó. A França i Anglaterra les anomenen simplement "chanson" o "song". Ja vam observar un exemple en l'explicació de la melodia acompanyada, "Flow my tears" de J. Dowland.
- El Romanç. És una melodia senzilla amb acompanyament instrumental, basada en poesies de tradició popular, sovint de temàtica èpica. Normalment té forma estròfica. Important en la música hispànica.
- El vilancet o "villancico". És típic de la Península Ibèrica, especialment de Castella. En els seus orígens, durant el Renaixement, no es tractava cançons de Nadal; són cançons d'origen popular i temàtica profana, amb una tornada que es repeteix i diferents estrofes. Els vilancets poden ser interpretats a capella o amb acompanyament instrumental. Les textures predominants són l'homofonia i la melodia acompanyada.
Vegem l'exemple d'un "villancico" típic, amb argument de carnaval, del músic Juan del Encina: "Hoy comamos y bebamos".
Un vilancet que no segueix estrictament l'estructura de la majoria (i amb predomini del contrapunt) és "Què en farem del pobre Joan", del músic de Prades Mateu Fletxa, el vell; l'anomenem així perquè va tenir un nebot músic que es deia com ell, Mateu Fletxa (el jove). Observeu que en la interpretació hi participen instruments de percussió i un instrument de vent molt peculiar, el serpentó.
- L'Ensalada. Gènere també típicament hispànic, barrejava arguments, llengües (llatí i llengua vernacla) i textures. Són composicions llargues em contingut bàsicament humorístic; el seu principal compositor és també Mateu Fletxa el vell.
Perquè vegeu la durada, podeu mirar la partitura de l'ensalada La bomba. Observem també quines veus hi apareixen.
Les cançons profanes de caire més popular solen estar recollides en cançoners. Els dos cançoners més importants del Renaixement pel que fa a romanços i "villancicos" són el Cancionero de Palacio i el Cançoner d'Uppsala (o del duc de Calàbria o de Venècia).
D'aquest conjunt d'audicions prioritzem Stabat mater i "Què en farem del pobre Joan".
He trobat per internet unes explicacions sobre la música vocal que m'han semblat interessants;
si voleu reforçar tot el que s'ha explicat, aquí us poso els enllaços.
dijous, 20 de febrer del 2025
LLENGUATGE MUSICAL (junt amb la música al Renaixement): ACORDS I ARPEGIS
ACORDS I ARPEGIS
ELS ACORDS:
Els acords estan formats per diferents notes que sonen alhora. Els poden interpretar els instruments harmònics (piano, guitarra...) o un conjunt instrumental o vocal on toquen o canten a diferents veus. Com que les notes que els formen s'escriuen una damunt de l'altra, l'escriptura s'anomena vertical i el resultat sonor és HARMONIA, a diferència de la MELODIA, on les notes s'escriuen de manera horitzontal.
Hi ha molts tipus d'acords, nosaltres ens centrarem en els acords tríades, que són els bàsics.
Els anomenem "tríades" perquè estan formats per 3 notes de nom diferent, encara que alguna nota pot estar repetida en un índex d'altura diferent.
Quan els acords estan ordenats, entre una nota i la següent hi ha un interval de 3a.
L'acord pren el nom de la nota inferior, quan les tres notes estan ordenades.
Per saber el nom d'un acord "desordenat" primer cal escriure'l "ordenat".
Exemples d'acords escrits amb les notes ordenades:
Com hem d'ordenar les notes d'un acord?
Hem de canviar l'índex d'altura de les notes que calgui (1 o 2) per tal que quedi ordenat.
Exemples d'acords escrits amb les notes desordenades:
Exercicis per veure si queda clar:
1.- Escriu acords:
- Escriu en clau de fa els acords de RE, LA, MI, DO.
- Escriu en clau de sol els acords de SOL, SI, FA, DO.
2.- Ordena aquests acords i digues el seu nom:
ELS ARPEGIS
Els arpegis estan formats per les mateixes notes que els acords, però sonen una després de l'altra. Un arpegi complet es toca pujant i baixant, i a l'extrem superior hi col·loquem la nota principal de l'acord:
Els arpegis també poden estar desordenats, com els acords.
Exercici per veure si queda clar:
3.- Escriu arpegis:
- Escriu en clau de fa els arpegis de LA i SI.
- Escriu en clau de sol els arpegis de RE i SOL.
divendres, 14 de febrer del 2025
U2, HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 2
LES TEXTURES MUSICALS DEL RENAIXEMENT
Durant el Renaixement la monodia es va deixar a un segon pla i els compositors van explorar la combinació de veus en diferents textures.
Les composicions seguien basades en les escales modals medievals, encara que van anar evolucionant cap a les escales diatòniques, que ja van ser prioritàries durant el barroc.
COMBINACIÓ DE DIFERENTS LÍNIES MELÒDIQUES
La combinació simultània de veus o polifonia té diverses variants. Les més concretes durant el Renaixement són el contrapunt i l'homofonia; quan no es correspon exactament amb les característiques d'aquestes dues, parlem directament de polifonia.
- LA POLIFONIA:
Les línies melòdiques són independents, no segueixen el mateix ritme, de vegades ni tan sols el mateix text. Durant el Renaixement sovint s'agafava una melodia coneguda per utilitzar-la de baix amb notes llargues, en el que s'anomena "cantus firmus"; les altres veus jugaven al seu voltant.
Aquí teniu un exemple de polifonia sobre un "cantus firmus", que trobem ressaltat al pentagrama inferior:
- EL CONTRAPUNT (IMITATIU):
Durant el Renaixement moltes vegades la combinació veus repeteix un patró rítmico-melòdic a les diferents línies melòdiques; aquesta textura s'anomena contrapunt o contrapunt imitatiu. Això vol dir que les melodies eren iguals o similars i començaven una després de l'altra. L'exemple màxim de contrapunt imitatiu és el cànon.
Aquí teniu un fragment de partitura en contrapunt imitatiu:
- L'HOMOFONIA:
Les diferents veus estan equilibrades, amb característiques rítmiques similars (encara que sempre n'hi hagi una que destaqui) i s'interpreten seguint el mateix text i amb un ritme molt semblant; si el ritme és idèntic, diem que es tracta d'homorítmia.
Aquest fragment presenta una textura homofònica, gairebé tot en homorítmia:
Vegem quins són els acords del fragment homofònic anterior; fixem-nos, principalment, en la primera nota de cada compàs:
- 1r compàs: DOM (do-mi-sol).
- 2n compàs: FAM (fa-la-do).
- 3r compàs: DOM.
- 4t compàs: DOM.
- 5è compàs: FAM.
- 6è compàs: DOM.
Us comparteixo la partitura sencera dels fragments que he he posat d'exemple, així com l'enllaç per poder escoltar-la. Es tracta de dues parts d'una composició d'Adriano Banchieri, Capriciata e contrapunto bestiale alla mente.
Partitura amb so de Capriciata e contrapunto bestiale alla mente, d'A. Banchieri
Capriciata e contapunto bestiale alla mente, d'A. Banchieri
Partitura d'A. Banchieri, 1a part ("Capriciata")
Partitura d'A Banchieri, 2a part ("Contrapunto bestiale a la mente")
LA MELODIA ACOMPANYADA:
A part de les línies melòdiques combinades amb importància similar, trobem casos en què hi ha una melodia dominant i un acompanyament, vocal o instrumental; és quan parlem de la textura de melodia acompanyada. Durant el Renaixement, l'acompanyament amb instruments comença a fixar-se (abans era més lliure i no s'escrivia). Per això ja parlem formalment de la textura de melodia acompanyada. L'acompanyament sovint és per instruments de corda i s'escriu amb tabulatura.
Aquesta textura s'utilitzava molt durant el Renaixement a Anglaterra, amb les "songs" o cançons, com "Flow my tears" de John Dowland. Aquí teniu una imatge de la cançó en una edició de l'època:
Podeu accedir a la partitura transcrita a la notació actual en aquest enllaç; el segon pentagrama està afegit pel qui ho ha transcrit, seguint l'estil d'improvisació de l'època.
Partitura amb notació actual "Flow my tears" de J. Dowland
I, finalment, la cançó en ella mateixa, per poder escoltar-la.
"Flow my tears" de J. Dowland, 1a versió
Versió interpretada per una veu femenina i llaüt.
"Flow my tears", de J. Dowland, 2a versió
Versió interpretada per una veu femenina i tiorba.
"Flow my tears", de J. Dowland, 3a versió
Versió interpretada per una veu masculina (contratenor) i guitarra, en una tonalitat una mica més greu que l'original.
"Flow my tears" s'haurà de reconèixer a l'examen del Renaixement.
També la Capriciata e contrapunto bestiale alla mente; penseu que, en aquest cas,
les textures varien; depèn de quin fragments posi a l'audició de l'examen,
pot ser una textura o una altra.
dijous, 13 de febrer del 2025
U2, HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 1
EL RENAIXEMENT
Context històric: el Renaixement pertany a l'Edat Moderna; es troba entre l'Edat Mitjana i el Barroc (encara dintre de l'Edat Moderna). Ocupa aproximadament els segles XV i XVI.
El pensament del Renaixement es fixa en la cultura clàssica, sobretot de la Grècia Antiga. Busca l'ordre, la simetria, la correcció formal. La música també comença a buscar maneres més precises de fixar la música per escrit.
LA NOTACIÓ MUSICAL AL RENAIXEMENT
Al final de l'Edat Mitjana la notació mensural (amb proporcions rítmiques) ja està fixada definitivament. La "nova" música segueix el compàs i el ritme pautats per la partitura, escrita en un pentagrama. I per això necessita més figures que la longa i la brevis anteriors.
Al segle XIII ja hi havia aquestes figures:
Al segle XIV es van ampliar en el que s'anomena "notació negra":
I encara es van ampliar més al segle XV, amb la "notació blanca":
Aquí en teniu un exemple de notació negra del Renaixement:
Aquí teniu alguns exemples de notació blanca del Renaixement:
Curiosament, encara que hi hagi diferents veus, s'escriuen de manera separada, primer una, després una altra... fins la totalitat de les veus.
I, durant el Renaixement, encara trobem una altra manera d'escriure música, quan es tracta de música per a teclat o per a instruments de corda polsada; es tracta de les tabulatures. Aquí teniu un exemple de tabulatura per a viuhuela:
Hi ha musicòlegs especialitzats en transcriure aquestes partitures antigues a la nostra notació actual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
BLOG DE MÚSICA de 3r d'ESO del COL·LEGI RESIDÈNCIA L'ARBOÇ Benvinguts i benvingudes al blog de MÚSICA . Aquest curs no tenim llibre;...
-
LES AUDICIONS D'HISTÒRIA DE LA MÚSICA Per treballar la història de la música acadèmica (fixeu-vos que no dic clàssica) escoltarem moltes...
-
LES ESCALES MUSICALS Una escala musical és un seguit de notes que van apujant l'entonació progressivament (si és ascendent) i que van...