U3, LLENGUATGE MUSICAL, correcció d'exercicis

SOLUCIÓ A LES ACTIVITATS DE LLENGUATGE MUSICAL DE LA UNITAT 3

UNITAT 3 LLENGUATGE MUSICAL. GRAUS I ACORDS

 LES ESCALES MUSICALS

Una escala musical és un seguit de notes que van apujant l'entonació progressivament (si és ascendent) i que van abaixant l'entonació progressivament (si és descendent). La nota més greu i la més aguda de l'escala tenen el mateix nom, i és el que dona nom a la mateixa escala.

Entre les notes hi acostuma a haver un to de distància, amb alguna excepció: entre les notes naturals mi-fa i si-do hi ha un semitò (o, el que és el mateix, mig to). Per això les marquem.

Cada nota de l'escala és un "grau", que s'escriu amb números romans. El grau és el mateix per totes les notes que porten el mateix nom, independentment de l'índex d'altura.

Exemple d'escala: escala de DOM:

Exemple dels graus d'una cançó en LA M:

Els graus de l'escala també tenen nom. N'hem d'aprendre 3:

• Tònica (T): Correspon al nom de l'escala (també anomenada "tonalitat"), per tant, al grau I.
• Dominant (D): Correspon a la segona nota més important de l'escala, concretament al grau V.
• Sensible (sens o S): Està mig to sota la tònica, correspon al grau VII.

En les escales Majors, els semitons corresponen sempre als graus III-IV i VII-I. Per complir aquesta condició, les tonalitats/escales centrades en una nota que no sigui DO, necessiten alterar alguns dels seus graus amb sostinguts (#) o bemolls (b). Això s'acostuma a indicar immediatament després de la clau de sol, en el que s'anomena "armadura":

Exemple de diverses escales amb armadura:

PROPOSTA D'EXERCICIS:

LM 1.- Escriu les escales demanades.

• Marca els graus i els semitons. L'armadura ja està posada.

LM 2.- Digues a quins graus corresponen les diferents notes d'aquests fragments musicals.

• La tonalitat (escala bàsica) del primer és la de SOL M.
• La tonalitat (escala bàsica) del segon és la de FA M.

LES FRASES MUSICALS

Les cançons, temes, melodies... es poden separar en diferents frases musicals.
          Les frases musicals acostumen a tenir la mateixa quantitat de compassos.
                     Cada frase sovint s'acaba amb una nota llarga o un silenci.
     A cada frase li donem una lletra de l'abecedari. Si dues frase són iguals tenen la mateixa lletra.

Les frases poden acabar de manera SUSPENSIVA, amb la sensació que la cançó segueix, o de manera CONCLUSIVA, amb sensació de final.

Per saber si una frase que veiem escrita és conclusiva o suspensiva ens fixem en l'última nota. Si acaba en la TÒNICA (grau I de la tonalitat) és conclusiva. Si acaba en qualsevol altre grau és suspensiva.

Exemple de com analitzem diferents melodies en DOM per frases:

                    2 frases amb estructura AB (binària).
                    La primera frase és suspensiva i la segona és conclusiva.

                    3 frases amb estructura ABA (ternària).
                    La primera i la tercera frase són conclusives. La segona és suspensiva.

                    3 frases amb estructura ABB (binària).
                    La primera frase és suspensiva i les altres dues són conclusives.



PROPOSTA D'EXERCICI:

LM 3.- Frases musicals.

• Divideix les melodies en 2 o 3 frases.
• Escriu l'estructura en lletres.
• Digues si cada frase és conclusiva o suspensiva.

ELS ACORDS

Els acords estan formats per tres notes que sonen alhora.

          Quan els acords estan ordenats, entre una nota i la següent hi ha un interval de 3a.
                    L'acord pren el nom de la nota inferior, quan les tres notes estan ordenades.
                              Per saber el nom d'un acord "desordenat" primer cal escriure'l "ordenat".

Exemples d'acords escrits amb les notes ordenades:

Com hem d'ordenar les notes d'un acord?

                    Hem de canviar l'índex d'altura de les notes que calgui (1 o 2) per tal que quedi ordenat.

Exemples d'acords escrits amb les notes desordenades:

Els acords i els graus de l'escala

Sobre tots els graus d'una escala es poden escriure acords. Un acord pot formar part de diferents tonalitats (o sigui, de diferents escales).

Exemples:

Les cadències

Els acords serveixen per acompanyar les melodies.

Els dos últims acords que acompanyen una frase musical s'anomenen "cadència".

Hi ha diferents tipus de cadències. En distingim dos de bàsics:

1. La cadència autèntica, formada per l'acord de DOMINANT (V) seguit pel de TÒNICA (I).
2. La semicadència, formada per un acord qualsevol seguit pel de DOMINANT (V).

Exemples de les dues cadències en la tonalitat de DO M:

La cadència autèntica es correspon amb les frases conclusives, per aquest motiu fa la sensació que el discurs musical s'acaba, té una clara sensació de final.

La semicadència es correspon amb les frases suspensives, per aquest motiu fa la sensació que el discurs musical ha de continuar.

PROPOSTA D'EXERCICIS:

LM 4.- Escriu acords:

• Escriu en clau de fa els acords de RE, LA, MI, DO.
• Escriu en clau de sol els acords de SOL, SI,  FA, DO.

Ordena aquests acords i digues el seu nom:

LM 5.- Digues a quin grau corresponen aquests acords en diferents tonalitats:

LM 6.- De quin tipus són les següents cadències? Si n'hi ha alguna que no correspon als dos tipus estudiats, comenta-ho.

U2, CALAIX DE SASTRE

COMENTARIS FINALS SOBRE LA MÚSICA DEL RENAIXEMENT

Podem caracteritzar la música del Renaixement, tant la vocal com la instrumental, tant la religiosa com la profana, basant-nos en alguns aspectes:

• Està composta per a diverses veus (queda enrere la monofonia medieval).
• Continua fent servir les escales modals medievals.
• Té un ritme mesurat i regular (a diferència del cant gregorià, que no seguia una pulsació concreta).

MELODIA I HARMONIA

• En una melodia l'escriptura de les notes adopta una disposició horitzontal (una després de l'altra).

• En l'harmonia l'escriptura de les notes adopta una disposició vertical (una damunt de l'altra).

LES DANSES DEL RENAIXEMENT

A part de la pavana i la gallarda, que ja hem explicat, hi havia més danses, baixes i altes, com la branda, l'alemanda, la corranda, la giga, la xacona o la sarabanda.

AUDICIONS PER AVALUAR

De les diferents audicions, feu el resum de cadascuna, amb els aspectes que normalment pregunto. El proper dia podreu preguntar tots els dubtes que us hagin sorgit.

U2, HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 4

LA MÚSICA INSTRUMENTAL

Per parlar de la música instrumental cal començar per explicar alguns dels instruments importants del Renaixement; la seva importància rau en el fet que eren nous, que es van perfeccionar, o bé que es van utilitzar amb més freqüència.

INSTRUMENTS DESTACATS AL RENAIXEMENT

• INSTRUMENTS MELÒDICS
• VIOLES. S'entenia per viola qualsevol instrument cordòfon, especialment si es fregava amb un arc. Els de corda fregada, encara que poden fer certa harmonia, els considerem melòdics, i durant el Renaixement s'anomenaven segons on el col·locaves: la viola de gamba (de cama), que era més gran i anava entre les cames i la viola de braç, que era més petita i podia anar a l'espatlla. Un cas una mica diferent era la viola de mà, que pertany als instruments harmònics.

Us poso unes imatges d'aquests instruments:

• FLAUTES. Ja trobem testimonis iconogràfics (dibuixos) de flautes a l'Edat Mitjana, tant de la flauta de bec (també molt abans de l'Edat Mitjana) com de la flauta travessera. La travessera no agafa importància fins al barroc, però la de bec sí que s'utilitza força durant el Renaixement, sobretot en la música que es toca en interiors (també anomenada "música baixa"). Es toquen flautes de diferents mides, en un conjunt instrumental anomenat "consort".
  

La flauta de bec (com la flauta travessera) és un instrument aeròfon (concretament de vent fusta).

• El sacabutx. Aeròfon de vent metall, molt apreciat en l'època. És l'antecedent del trombó.

• El serpent (també conegut com a serpentó). Aeròfon greu de vent metall amb forma ondulant, que hem vist a l'audició de la cançó "Què en farem del pobre Joan". És tan tardà que el podem considerar més barroc que renaixentista.

• INSTRUMENTS HARMÒNICS
• La viola de mà. Cordòfon de corda polsada; com que era molt típica a Castella, es pot utilitzar el seu nom en castellà, "vihuela".

• El llaüt. Cordòfon de corda polsada, amb el mànec en angle, molt utilitzat per acompanyar melodies.

• La tiorba. Cordòfon de corda polsada, de la família del llaüt. Aquí teniu un parell d'imatges d'aquest instrument tan curiós:

• El clavicordi. Cordòfon de corda percudida amb teclat, evolució del saltiri.

• El clavicèmbal. Cordòfon de corda polsada amb teclat, molt important durant el Renaixement i el Barroc.

• L'orgue. Aeròfon d'acció mecànica. Els petits orgues medievals es van anar fent grans i van començar a sonar als temples religiosos. Aconseguirien la seva màxima esplendor durant el Barroc, però ja tenen importància durant el Renaixement. Es tracta d'un conjunt de tubs, cadascun fa una sola nota. Hi ha un mecanisme que impulsa aire; quan l'organista prem una tecla es destapa el tub, deixant passar l'aire, i sona la nota.

COMPOSICIONS INSTRUMENTALS DEL RENAIXEMENT

• PER TECLAT. Generalment, les composicions per teclat provenien del propi intèrpret (clavicenista o, sobretot, organista), que mostrava la seva habilitat de manera més o menys improvisada. Podia fixar-les en una partitura posteriorment.
• FORMES IMPROVISATÒRIES. Hi ha la tocata i el tiento, aquest segon molt habitual als regnes d'Aragó i Castella.

La tocata manté acords amb una mà mentre que, amb l'altra, interpreta notes ràpides. Podeu escoltar un exemple del compositor i organista venecià Andrea Gabrieli.

Toccata del nono tono d'A. Gabrieli

El tiento parteix del contrapunt com el motet. Hi ha un compositor i organista molt important durant el Renaixement, Antonio de Cabezón, de Burgos. Escoltem un exemple de tiento i observem el contrapunt al principi de la partitura.

"Tiento del primer tono" d'A. de Cabezón

• Les diferències es basen en el principi compositiu de la variació: a partir d'un tema (melodia) inicial, aquest tema es va repetint amb canvis rítmics, harmònics, o fins i tot melòdics, però s'hi pot reconèixer la proposta inicial.

• DANSES CORTESANES. Durant el Renaixement es va fer habitual que a les corts es ballés, de manera organitzada i coreografiada; la música i el ball eren signes de distinció. Les danses es podien interpretar només amb instruments o també podien ser vocals i instrumentals. Algunes danses són la pavana, la branda, la sarabanda, la gallarda, el tourdion... Moltes vegades publicaven les partitures sense especificar l'autor, per això no sempre el coneixem.

Els diferents tipus de danses es poden dividir en dos blocs, danses baixes i danses altes. Normalment es ballaven aparellades, una de cada grup, començant per la baixa i acabant amb l'alta.

• Les danses baixes eren lentes i cerimonioses, es ballaven "arrossegant" els peus. La pavana és l'exemple principal, per això ens fixarem primer en una d'autor conegut (Thoinot Arbeau), en una interpretació vocal i instrumental.

Belle qui tiens ma vie, pavana publicada per T. Arbeau

• Les danses altes eren més animades i es ballaven amb moviments àgils i salts. La gallarda és l'exemple principal; ara podem escoltar i veure una gallarda instrumental.

Gallarda

La pavana i la gallarda habitualment anaven aparellades, com en l'exemple que podeu veure i escoltar aquí.

Pavana i gallarda

De cara al control cal reconèixer auditivament (i comentar) el tiento proposat; pel que fa a les danses, només cal diferenciar auditivament entre dues danses quina és la pavana i quina la gallarda, sense títols ni autors.