divendres, 25 d’abril del 2025

HISTÒRIA DE LA MÚSICA: EL BARROC 1

EL BARROC: MÚSICA VOCAL

El Barroc és el període artístic històric que transcorre entre el Renaixement i el Classicisme. S'emmarca en el segle XVII i primera meitat del XVIII; com a fet inicial s'agafa el naixement de l'òpera (al voltant del 1600) i com a fet final la mort de J. S. Bach (1750).
Aquest període històric està afectat per nombroses guerres, epidèmies i males collites. El cristianisme està clarament dividit entre catòlics i protestants; aquest fet afavoreix els conflictes europeus.
En aquest context, l'artista (músic, pintor, escultor, arquitecte...) ha de mostrar la realitat crua. Per reflectir les emocions corresponents, fa servir dramatisme, contrast i ornamentació.

Avui tractarem només de la música vocal, o sigui, la música interpretada bàsicament per veus que canten, encara que durant el Barroc acostuma a tenir acompanyament instrumental (en aquest cas la podem anomenar també vocal-instrumental).
Dividim la música vocal en dos blocs, segons el text, o sigui la temàtica o argument:

  • Música vocal religiosa: l'argument està basat en les creences, ritus i llibres sagrats d'una religió; en el cas del barroc europeu, les religions oficials estaven basades en el cristianisme.
  • Música vocal profana: l'argument no té cap relació amb la religió oficial del lloc i l'època (en aquest cas, el cristianisme). Sovint hi ha temàtiques amoroses o èpiques, però també hi podem trobar molts temes mitològics clàssics.

Començarem per la segona.

MÚSICA VOCAL PROFANA: L'ÒPERA 

Per començar, us convido a visualitzar i escoltar la següent audició:

"Obertura"

Com deveu imaginar, aquest no és un exemple de música barroca. És l'inici del musical de gran èxit a tot el món El rei lleó. Un musical és una obra de teatre on, a més a més de dir el text de l'argument parlant, de tant en tant s'hi inclouen números musicals; poden ser cançons o balls, o un gran muntatge escènic i musical com l'exemple proposat.

Però si mirem enrere, l'origen dels musicals es trobem precisament en l'època barroca, amb el que anomenem "el naixement de l'òpera". Potser amb anterioritat ja hi havia espectacles d'aquest tipus, però com que no en tenim constància documental, considerem que l'òpera es va iniciar pels volts de l'any 1.600.

L'òpera, que podem definir com una obra de teatre cantada, on la música no para, té normalment dos creadors: el músic, que és el que aquí estudiarem, que n'escriu la partitura, i l'escriptor del text; el text està recollit en un document anomenat llibret.

L'òpera, com els musicals, té fragments on l'important és l'evolució de l'argument (llavors el text avança de manera més ràpida), i fragments on s'atura l'argument per fer un número cantat o ballat més espectacular. Si en aquests moments canta un o pocs personatges, el text se sol centrar en els sentiments o pensaments de qui canta. La diferència entre un musical i una òpera es troba en el text que en un musical seria parlat; en l'òpera, aquest text també és cantat, encara que es canta amb una música sense complicacions rítmiques ni melòdiques; els primers compositors italians d'òperes en deien "parlar cantando".

Així, podem distingir dues maneres de cantar (els solistes o petits grups) en l'òpera:

  • Recitatiu: quan el text flueix amb poques complicacions musicals, sovint amb un ritme poc basat en la pulsació. L'acompanyament instrumental és molt simple.
Si us fixeu en l'estètica d'aquest fragment,
encara que la música sigui antiga, la posada en escena és moderna.
  • Ària: quan l'argument s'atura i un o alguns personatges expressen el seu estat d'ànims, les seves intencions... i la música esdevé més complexa, amb un ritme marcat i una melodia ornamentada. L'acompanyament instrumental és més elaborat.
En aquest cas, entre estrofa i estrofa hi ha passos de dansa.
Aquestes imatges estan extretes d'una pel·lícula històrica,
per això l'estètica respon molt fidelment a l'època que representa.

També podem trobar moments en què un gran grup canta una cançó amb més complexitat musical. En diem, simplement, cor, ja que els qui canten ho fan a cor (tots junts). L'orquestra també acompanya els cors, de manera més o menys destacada.

A continuació teniu l'enllaç a una òpera de Henry Purcell, compositor britànic barroc; es tracta d'una òpera on combina els solos amb els cors de manera bastant constant. Per això us indico en quins minuts del primer acte podeu escoltar cors, alguns brevíssims.

Minuts: 3:22; 8:37; 11:30; 13:52; 16:05; 20:50; 24:18.

Una particularitat que també diferencia un musical actual d'una òpera barroca és l'inici. Heu vist que El rei lleó comença cantant; les òperes barroques començaven només amb música, l'Obertura era només instrumental, i sovint s'hi sentien fragments de la música que sonaria després en les àries i els cors. Servia per aixecar el teló i posar la gent en situació. Avui en dia, els recursos tecnològics permeten inicis molt més espectaculars, com heu pogut veure.

També hi havia fragments exclusivament instrumentals entre diferents escenes, ja que tancaven el teló per poder canviar el decorat; això tampoc és tan necessari avui en dia, gràcies als avenços tecnològics. Aquesta música entre escenes o actes s'anomena Interludi.

I no oblidem les Danses, que també formaven part essencial de l'òpera barroca. Podien anar acompanyades només per la part instrumental o també per la part vocal.

Us convido a una òpera molt especial. Es tracta de l'òpera més antiga que s'ha conservat: Orfeo, favola in musica, de Claudio Monteverdi. És una representació al Gran teatre del Liceu de Barcelona. La direcció musical és de Jordi Savall, l'expert en música antiga (com aquesta) mundialment més reconegut. El vestuari respecta l'època, fins i tot en els instrumentistes i el director. No cal pas que us mireu tota l'òpera! Us recomano concretament l'"Obertura" (fins el minut 3:00) i un fragment que combina àriesrecitatiuscors i danses, que va del minut 25:45 al 30:42.

Orfeo, favola in musica, de C. Monteverdi, versió de J. Savall

MÚSICA VOCAL RELIGIOSA

La música vocal religiosa del barroc, com ja hem dit, té un argument basat en les religions cristianes. Els textos poden estar basats en el llibre sagrat del cristianisme, la Bíblia, o també poden ser ser textos lliures, sempre referits a la pietat i la fe cristianes.

Les principals composicions religioses barroques són les tres següents:
  • La cantata: és la més breu de les tres. El text és religiós, però no bíblic. Està formada per recitatius, àries i cors. En un principi va agafar les melodies de cançons profanes.
  • L'oratori: té una extensió llarga. L'argument explica alguna de les històries de la bíblia, per això s'assembla a l'òpera, però es diferencia perquè no hi ha una posada en escena teatral. Els personatges no van vestits ni maquillats, no es mouen, no hi ha decorats... En aquestes circumstàncies, necessita la presència d'un narrador perquè es pugui seguir la història. Com l'òpera, té recitatiusàriescors i parts exclusivament instrumentals. No hi ha danses.
    • Un tipus concret d'oratori és el que explica la història més important de la bíblia pels cristians, la història de la mort de Jesús, considerat per l'esmentada religió el fill de Déu. En aquest cas les composicions tenen un nom propi: la passió. Les característiques musicals coincideixen exactament amb les de l'oratori.
Per interpretar aquestes tres composicions es necessita:
  • Una base instrumental. En el cas de les cantates pot estar formada per un sol instrument (habitualment l'orgue) o un petit conjunt instrumental. En els oratoris i passions sol ser una formació més nombrosa.
  • Un cor. Els textos del cor normalment són reflexions a partir de l'argument; en algun cas formen part dels diàlegs, quan hi ha una intervenció col·lectiva.
  • Cantants solistes. Cadascun interpreta diferents personatges. Interpreten recitatius i àries.

Us proposo l'audició d'una de les peces més conegudes del barroc. Pertany a l'oratori El messies, amb música de G. F. Händel. En aquest oratori s'hi explica tota la vida de Jesús.

Us proposo que escolteu el cor "Al·leluia"... segur que us sona!

"Alel·luia", El Messies, G. F. Händel 


PROPOSTA D'EXERCICIS:
.
1.- Copia aquest quadre amb les parts de l'òpera i completa'l explicant cadascuna de les parts.

2.- Respon:

a) Entre quins anys s'emmarca la música barroca?

b) Quins esdeveniments en marquen l'inici i el final?

c) Quins recursos van fer servir els artistes per reflectir una gran emotivitat en les seves obres? 

3.- Defineix òpera i llibret.

4.- Copia aquestes afirmacions corregint la paraula en negreta:
  • L'òpera era una forma originalment profana que va adoptar l'església. Els textos eren de caràcter profà, però no extrets directament de la Bíblia. Estava formada per recitatius, preludis i cors, amb acompanyament instrumental.
  • La fuga era similar a l'òpera però amb un argument religiós. Explicava històries extretes directament de la mitologia grega, per això necessitava un narrador. Estava formada per danses, àries i cors, amb acompanyament instrumental.
  • La passió tractava el tema del naixement de Crist. Era un tipus concret de cantata, per això el text estava extret de la bíblia. Estava formada per recitatius, àries i llibrets, amb acompanyament instrumental.
5.- PREGUNTA OPTATIVA: Un repte de nivell: l'"Al·leluia" del Messies de Händel comença amb homofonia; algú em sabria dir en quin minut i segon comença el contrapunt? Qui s'ho miri em pot enviar la resposta per mail (rosarafecas@residenciaarbos.com).


dilluns, 17 de març del 2025

UNITAT 3 LLENGUATGE MUSICAL. GRAUS I ACORDS

 LES ESCALES MUSICALS

Una escala musical és un seguit de notes que van apujant l'entonació progressivament (si és ascendent) i que van abaixant l'entonació progressivament (si és descendent). La nota més greu i la més aguda de l'escala tenen el mateix nom, i és el que dona nom a la mateixa escala.

Entre les notes hi acostuma a haver un to de distància, amb alguna excepció: entre les notes naturals mi-fa i si-do hi ha un semitò (o, el que és el mateix, mig to). Per això les marquem.

Cada nota de l'escala és un "grau", que s'escriu amb números romans. El grau és el mateix per totes les notes que porten el mateix nom, independentment de l'índex d'altura.

Exemple d'escala: escala de DOM:



Exemple dels graus d'una cançó en LA M:



Els graus de l'escala també tenen nom. N'hem d'aprendre 3:
  • Tònica (T): Correspon al nom de l'escala (també anomenada "tonalitat"), per tant, al grau I.
  • Dominant (D): Correspon a la segona nota més important de l'escala, concretament al grau V.
  • Sensible (sens o S): Està mig to sota la tònica, correspon al grau VII.

En les escales Majors, els semitons corresponen sempre als graus III-IV i VII-I. Per complir aquesta condició, les tonalitats/escales centrades en una nota que no sigui DO, necessiten alterar alguns dels seus graus amb sostinguts (#) o bemolls (b). Això s'acostuma a indicar immediatament després de la clau de sol, en el que s'anomena "armadura":

Exemple de diverses escales amb armadura:









PROPOSTA D'EXERCICIS:

LM 1.- Escriu les escales demanades.
  • Marca els graus i els semitons. L'armadura ja està posada.







LM 2.- Digues a quins graus corresponen les diferents notes d'aquests fragments musicals.
    • La tonalitat (escala bàsica) del primer és la de SOL M.
    • La tonalitat (escala bàsica) del segon és la de FA M.








LES FRASES MUSICALS

Les cançons, temes, melodies... es poden separar en diferents frases musicals.
          Les frases musicals acostumen a tenir la mateixa quantitat de compassos.
                     Cada frase sovint s'acaba amb una nota llarga o un silenci.
     A cada frase li donem una lletra de l'abecedari. Si dues frase són iguals tenen la mateixa lletra.


Les frases poden acabar de manera SUSPENSIVA, amb la sensació que la cançó segueix, o de manera CONCLUSIVA, amb sensació de final.

Per saber si una frase que veiem escrita és conclusiva o suspensiva ens fixem en l'última nota. Si acaba en la TÒNICA (grau I de la tonalitat) és conclusivaSi acaba en qualsevol altre grau és suspensiva.

Exemple de com analitzem diferents melodies en DOM per frases:


                    2 frases amb estructura AB (binària).
                    La primera frase és suspensiva i la segona és conclusiva.



                    3 frases amb estructura ABA (ternària).
                    La primera i la tercera frase són conclusives. La segona és suspensiva.




                    3 frases amb estructura ABB (binària).
                    La primera frase és suspensiva i les altres dues són conclusives.




PROPOSTA D'EXERCICI:

LM 3.- Frases musicals.
  • Divideix les melodies en 2 o 3 frases.
  • Escriu l'estructura en lletres.
  • Digues si cada frase és conclusiva o suspensiva.






ELS ACORDS

Els acords estan formats per tres notes que sonen alhora.
          Quan els acords estan ordenats, entre una nota i la següent hi ha un interval de 3a.
                    L'acord pren el nom de la nota inferior, quan les tres notes estan ordenades.
                              Per saber el nom d'un acord "desordenat" primer cal escriure'l "ordenat".

Exemples d'acords escrits amb les notes ordenades:




Com hem d'ordenar les notes d'un acord?

                    Hem de canviar l'índex d'altura de les notes que calgui (1 o 2) per tal que quedi ordenat.

Exemples d'acords escrits amb les notes desordenades:




Els acords i els graus de l'escala

Sobre tots els graus d'una escala es poden escriure acords. Un acord pot formar part de diferents tonalitats (o sigui, de diferents escales).

Exemples:




Les cadències

Els acords serveixen per acompanyar les melodies.

Els dos últims acords que acompanyen una frase musical s'anomenen "cadència".

Hi ha diferents tipus de cadències. En distingim dos de bàsics:

  1. La cadència autèntica, formada per l'acord de DOMINANT (V) seguit pel de TÒNICA (I).
  2. La semicadència, formada per un acord qualsevol seguit pel de DOMINANT (V).

Exemples de les dues cadències en la tonalitat de DO M:



La cadència autèntica es correspon amb les frases conclusives, per aquest motiu fa la sensació que el discurs musical s'acaba, té una clara sensació de final.

La semicadència es correspon amb les frases suspensives, per aquest motiu fa la sensació que el discurs musical ha de continuar.




PROPOSTA D'EXERCICIS:

LM 4.- Escriu acords:
  • Escriu en clau de fa els acords de RE, LA, MI, DO.
  • Escriu en clau de sol els acords de SOL, SI,  FA, DO.

Ordena aquests acords i digues el seu nom:



LM 5.- Digues a quin grau corresponen aquests acords en diferents tonalitats:




LM 6.- De quin tipus són les següents cadències? Si n'hi ha alguna que no correspon als dos tipus estudiats, comenta-ho.




divendres, 7 de març del 2025

U2, CALAIX DE SASTRE

COMENTARIS FINALS SOBRE LA MÚSICA DEL RENAIXEMENT

Podem caracteritzar la música del Renaixement, tant la vocal com la instrumental, tant la religiosa com la profana, basant-nos en alguns aspectes:

  • Està composta per a diverses veus (queda enrere la monofonia medieval).
  • Continua fent servir les escales modals medievals.
  • Té un ritme mesurat i regular (a diferència del cant gregorià, que no seguia una pulsació concreta).

MELODIA I HARMONIA

  • En una melodia l'escriptura de les notes adopta una disposició horitzontal (una després de l'altra).

  • En l'harmonia l'escriptura de les notes adopta una disposició vertical (una damunt de l'altra).

LES DANSES DEL RENAIXEMENT

A part de la pavana i la gallarda, que ja hem explicat, hi havia més danses, baixes i altes, com la branda, l'alemanda, la corranda, la giga, la xacona o la sarabanda.


AUDICIONS PER AVALUAR

De les diferents audicions, feu el resum de cadascuna, amb els aspectes que normalment pregunto. El proper dia podreu preguntar tots els dubtes que us hagin sorgit.

dijous, 6 de març del 2025

U2, HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 4

LA MÚSICA INSTRUMENTAL

Per parlar de la música instrumental cal començar per explicar alguns dels instruments importants del Renaixement; la seva importància rau en el fet que eren nous, que es van perfeccionar, o bé que es van utilitzar amb més freqüència.

INSTRUMENTS DESTACATS AL RENAIXEMENT

  • INSTRUMENTS MELÒDICS
    • VIOLES. S'entenia per viola qualsevol instrument cordòfon, especialment si es fregava amb un arc. Els de corda fregada, encara que poden fer certa harmonia, els considerem melòdics, i durant el Renaixement s'anomenaven segons on el col·locaves: la viola de gamba (de cama), que era més gran i anava entre les cames i la viola de braç, que era més petita i podia anar a l'espatlla. Un cas una mica diferent era la viola de mà, que pertany als instruments harmònics.
Us poso unes imatges d'aquests instruments:



    • FLAUTES. Ja trobem testimonis iconogràfics (dibuixos) de flautes a l'Edat Mitjana, tant de la flauta de bec (també molt abans de l'Edat Mitjana) com de la flauta travessera. La travessera no agafa importància fins al barroc, però la de bec sí que s'utilitza força durant el Renaixement, sobretot en la música que es toca en interiors (també anomenada "música baixa"). Es toquen flautes de diferents mides, en un conjunt instrumental anomenat "consort".
La flauta de bec (com la flauta travessera) és un instrument aeròfon (concretament de vent fusta).
    • El sacabutx. Aeròfon de vent metall, molt apreciat en l'època. És l'antecedent del trombó.


    • El serpent (també conegut com a serpentó)Aeròfon greu de vent metall amb forma ondulant, que hem vist a l'audició de la cançó "Què en farem del pobre Joan". És tan tardà que el podem considerar més barroc que renaixentista.



  • INSTRUMENTS HARMÒNICS
    • La viola de mà. Cordòfon de corda polsada; com que era molt típica a Castella, es pot utilitzar el seu nom en castellà, "vihuela".


    • El llaüt. Cordòfon de corda polsada, amb el mànec en angle, molt utilitzat per acompanyar melodies.


    • La tiorba. Cordòfon de corda polsada, de la família del llaüt. Aquí teniu un parell d'imatges d'aquest instrument tan curiós:

    • El clavicordi. Cordòfon de corda percudida amb teclat, evolució del saltiri.


    • El clavicèmbal. Cordòfon de corda polsada amb teclat, molt important durant el Renaixement i el Barroc.


    • L'orgue. Aeròfon d'acció mecànica. Els petits orgues medievals es van anar fent grans i van començar a sonar als temples religiosos. Aconseguirien la seva màxima esplendor durant el Barroc, però ja tenen importància durant el Renaixement. Es tracta d'un conjunt de tubs, cadascun fa una sola nota. Hi ha un mecanisme que impulsa aire; quan l'organista prem una tecla es destapa el tub, deixant passar l'aire, i sona la nota.

COMPOSICIONS INSTRUMENTALS DEL RENAIXEMENT

  • PER TECLAT. Generalment, les composicions per teclat provenien del propi intèrpret (clavicenista o, sobretot, organista), que mostrava la seva habilitat de manera més o menys improvisada. Podia fixar-les en una partitura posteriorment.
    • FORMES IMPROVISATÒRIES. Hi ha la tocata i el tiento, aquest segon molt habitual als regnes d'Aragó i Castella.

La tocata manté acords amb una mà mentre que, amb l'altra, interpreta notes ràpides. Podeu escoltar un exemple del compositor i organista venecià Andrea Gabrieli.

El tiento parteix del contrapunt com el motet. Hi ha un compositor i organista molt important durant el Renaixement, Antonio de Cabezón, de Burgos. Escoltem un exemple de tiento i observem el contrapunt al principi de la partitura.

"Tiento del primer tono" d'A. de Cabezón

    • Les diferències es basen en el principi compositiu de la variació: a partir d'un tema (melodia) inicial, aquest tema es va repetint amb canvis rítmics, harmònics, o fins i tot melòdics, però s'hi pot reconèixer la proposta inicial.
  • DANSES CORTESANES. Durant el Renaixement es va fer habitual que a les corts es ballés, de manera organitzada i coreografiada; la música i el ball eren signes de distinció. Les danses es podien interpretar només amb instruments o també podien ser vocals i instrumentals. Algunes danses són la pavana, la branda, la sarabanda, la gallarda, el tourdion... Moltes vegades publicaven les partitures sense especificar l'autor, per això no sempre el coneixem.
Els diferents tipus de danses es poden dividir en dos blocs, danses baixes i danses altes. Normalment es ballaven aparellades, una de cada grup, començant per la baixa i acabant amb l'alta.
    • Les danses baixes eren lentes i cerimonioses, es ballaven "arrossegant" els peus. La pavana és l'exemple principal, per això ens fixarem primer en una d'autor conegut (Thoinot Arbeau), en una interpretació vocal i instrumental.

Belle qui tiens ma vie, pavana publicada per T. Arbeau

    • Les danses altes eren més animades i es ballaven amb moviments àgils i salts. La gallarda és l'exemple principal; ara podem escoltar i veure una gallarda instrumental.

La pavana i la gallarda habitualment anaven aparellades, com en l'exemple que podeu veure i escoltar aquí.

Pavana i gallarda


De cara al control cal reconèixer auditivament (i comentar) el tiento proposat; pel que fa a les danses, només cal diferenciar auditivament entre dues danses quina és la pavana i quina la gallarda, sense títols ni autors.

divendres, 21 de febrer del 2025

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ACADÈMICA: EL RENAIXEMENT 3

LA MÚSICA VOCAL AL RENAIXEMENT

De tota la música del Renaixement, la vocal és la que més ha arribat als nostres dies. Té un ritme mesurat i regular, continua fent servir les escales modals medievals (en evolució cap a les tonals) i s'exploren diferents tipus de combinacions de veus. La textura que predomina és el contrapunt imitatiu, encara que conviu amb la polifonia no imitativa, l'homofonia i la melodia acompanyada.

MÚSICA VOCAL RELIGIOSA / LITÚRGICA

Martí Luter va ser un monjo decisiu en l'època; a part d'impulsar el luteranisme (també anomenat protestantisme o església reformada) com a religió cristiana alternativa al catolicisme, va influir molt en la música que es feia en les celebracions litúrgiques luteranes, ja que també era músic. Buscava que l'assemblea participés en els cants, per això havien de ser senzills de melodia i en llengua vernacle, a diferència de les celebracions litúrgiques catòliques, que seguien utilitzant el llatí i reservaven els cants a un grup de cantaires especialitzats. Tant uns com altres van crear nova música utilitzant diferents textures polifòniques.

A part de les composicions vocals, es va estenent l'ús de l'orgue en l'àmbit litúrgic.

Podem distingir tres formes de composicions religioses:

  • La missa. En l'àmbit catòlic, en llatí. Els textos són, bàsicament, els obligats en la litúrgia de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei). En l'aspecte musical, sovint agafen una melodia gregoriana o popular; de vegades allarguen la durada de les notes i la posen al baix (o a una altra veu), en el que s'anomena "Cantus firmus". Les altres veus ornamenten aquest "cantus firmus" amb textura polifònica (de manera freqüent amb contrapunt imitatiu), amb una complexitat que requereix coneixements musicals.
  • El motet. En l'àmbit catòlic, en llatí. Poemes de temàtica religiosa, sovint extrets de la bíblia, sobretot específics de períodes de l'any litúrgic. Textures polifòniques complexes. Vegem un exemple de finals del Renaixement, el motet Stabat mater de Giovanni Pierluigi da Palestrina, on utilitza un recurs que serà molt habitual en el barroc, la policoralitat: dos cors situats en dos punts de l'església que canten de manera alternada o conjunta. El tema és la mare de Jesús que plora quan veu el seu fill clavat a la creu (temàtica de setmana santa).
Imatge d'una partitura antiga del Stabat Mater de G. P. da Palestrina.          És curiós comparar com s'anomenen i en quines claus s'escriuen          les veus en diferents versions de la partitura (per exemple, aquesta i la que es veu al primer vídeo de l'audició).
  • El coral. En l'àmbit de l'església reformada, en llengua vernacla (sovint alemany). Textos pietosos comprensibles, música senzilla (aprofitava melodies existents). Estrofes amb estructura AAB, harmonitzades en homofonia. Permeten la participació de tothom en la litúrgia.

MÚSICA VOCAL PROFANA

La música vocal profana també explora les possibilitats del contrapunt, alhora amb presència de l'homofonia i la melodia acompanyada. El principal objectiu dels compositors és que la música reflecteixi les emocions de l'ànima; això es desenvolupa fins a ple barroc, portat a l'extrem que determinats motius musicals s'associen a diferents estats d'ànim, en el que s'anomena retòrica musical (o figuralisme o madrigalisme).

Les cançons profanes (èpiques, satíriques, amoroses...) es canten quasi totes en llengua vernacla i presenten trets diferents segons la zona d'Europa on es creen. Les principals formes vocals són:

  • EL MADRIGAL. Iniciat en territori italià i estès per Europa, el madrigal es considera la forma vocal per excel·lència del Renaixement, encara que se seguirà desenvolupant durant el Barroc. Acostuma a ser interpretat a 4 veus o més, a capella o amb acompanyament instrumental. De temàtica amorosa, busca al màxim expressar els sentiments amb la música i utilitza sobretot el contrapunt.
Fixem-nos en un madrigal de la compositora toscana Maddalena Casulana, en dues versions diferents: una per veus a capella (contrapunt) i una altra per una veu i acompanyament instrumental (melodia acompanyada / contrapunt). També podem veure la partitura i observar com s'anomenen les diferents veus:
En el següent vídeo podem veure una altra partitura de la mateixa autora, amb imatges de la notació original; és interessant desxifrar en quines claus estan escrites les veus. També podem escoltar el so midi a mida que avança la partitura:

El compositor més important de madrigals és Claudio Monteverdi, en plena transició entre el Renaixement i el Barroc. Un exemple de madrigal del període del Renaixement és "Baci soavi e cari". Aquest àudio inclou la partitura; proposo pensar quins són els 5 primers acords que formen les diferents veus.
  • La Cançó. A França i Anglaterra les anomenen simplement "chanson" o "song". Ja vam observar un exemple en l'explicació de la melodia acompanyada, "Flow my tears" de J. Dowland.
  • El Romanç. És una melodia senzilla amb acompanyament instrumental, basada en poesies de tradició popular, sovint de temàtica èpica. Normalment té forma estròfica. Important en la música hispànica.
  • El vilancet o "villancico". És típic de la Península Ibèrica, especialment de Castella. En els seus orígens, durant el Renaixement, no es tractava cançons de Nadal; són cançons d'origen popular i temàtica profana, amb una tornada que es repeteix i diferents estrofes. Els vilancets poden ser interpretats a capella o amb acompanyament instrumental. Les textures predominants són l'homofonia i la melodia acompanyada.
Vegem l'exemple d'un "villancico" típic, amb argument de carnaval, del músic Juan del Encina: "Hoy comamos y bebamos".
Un vilancet que no segueix estrictament l'estructura de la majoria (i amb predomini del contrapunt) és "Què en farem del pobre Joan", del músic de Prades Mateu Fletxa, el vell; l'anomenem així perquè va tenir un nebot músic que es deia com ell, Mateu Fletxa (el jove). Observeu que en la interpretació hi participen instruments de percussió i un instrument de vent molt peculiar, el serpentó.
  • L'Ensalada. Gènere també típicament hispànic, barrejava arguments, llengües (llatí i llengua vernacla) i textures. Són composicions llargues em contingut bàsicament humorístic; el seu principal compositor és també Mateu Fletxa el vell.
Perquè vegeu la durada, podeu mirar la partitura de l'ensalada La bomba. Observem també quines veus hi apareixen.

Les cançons profanes de caire més popular solen estar recollides en cançoners. Els dos cançoners més importants del Renaixement pel que fa a romanços i "villancicos" són el Cancionero de Palacio i el Cançoner d'Uppsala (o del duc de Calàbria o de Venècia).

D'aquest conjunt d'audicions prioritzem Stabat mater i "Què en farem del pobre Joan".

He trobat per internet unes explicacions sobre la música vocal que m'han semblat interessants;
si voleu reforçar tot el que s'ha explicat, aquí us poso els enllaços.